Nova ofensiva ruandesa a l’est del Congo

A finals de novembre una ofensiva militar ruandesa contra la principal ciutat de l’est del Congo, Goma, ha fet sortir de nou l’Àfrica dels Grans Llacs a les pàgines d’internacional. Una situació que s’ha repetit diverses vegades des de la gran invasió de 1996 de l’aleshores Zaire (avui República Democràtica del Congo) per part dels exèrcits ruandès, burundès i ugandès, i que ha anat consolidant el control militar i econòmic de la meitat est d’aquest país per part de la petita però poderosa Ruanda. Una nova ofensiva militar que ha escombrat el feble exèrcit congolès davant la inacció dels cascos blaus de l’ONU. Una nova ofensiva que, com sempre, ha buscat terroritzar la població autòctona i mantenir-la callada.

“He arribat a casa després d’un viatge dur, però gràcies a Déu el nostre minibus no ha estat registrat. Els tres que ens seguien han patit un calvari. Vuit persones han estat detingudes, dues mortes just en baixar davant dels altres passatgers; les altres sis semblen haver estat executades després d’arrencar de nou els vehicles. Aquell lloc és un veritable escorxador. Buscarem testimonis per explicar millor els fets, i us convidem a fer conèixer aquesta guerra injusta contra la RD del Congo.”

Amb aquests mots ens escrivia un defensor congolès de drets humans, que explicava també com l’exèrcit ruandès mateix havia creuat la frontera estalonant el congolès, que no s’esperava una acció tant descarada a la vista de tothom, i com els soldats de l’M23 (la nova guerrilla patrocinada per l’actual govern de Ruanda) entraven a les oficines de l’ajuntament de Goma imposant nous caps de servei ruandesos.

Ruanda és, efectivament, el principal focus d’inestabilitat de la regió des que el 1994 el tutsi Front Patriòtic Ruandès de Paul Kagame va concloure victoriosament la guerra que havia iniciat des de la veïna Uganda l’1 d’octubre de 1990, amb la vista posada en la regió sencera. Ruanda és, a més, una dictadura fèrria que exerceix una política d’autèntic terror contra la seva població, i ha esdevingut un laboratori de polítiques repressives únic en el seu gènere. Una dictadura unipersonal amb un líder cada cop més traït pels seus col·laboradors i més sol, però igualment sanguinari. Una dictadura de biaix ètnic que reprimeix qualsevol veu en favor de la reconciliació ètnica entre hutus i tutsis i en favor de la democràcia. Un exemple: en el simulacre d’eleccions que Kagame va organitzar el 2010 per netejar la seva imatge, dels tres principals líders opositors que van gosar presentar-se, un fou assassinat i els altres dos empresonats. Entre aquests dos darrers, la Victoire Ingabire Umuhoza, que després de dos anys de detenció arbitrària ha estat condemnada a vuit anys de presó. Victoire, veritable esperança a l’interior i a l’exili, està esdevenint la Aung Sang Suu Kyi ruandesa. Finalista del premi Sajàrov del Parlament Europeu a la llibertat de consciència, la seva candidatura va ser retirada després de fortes pressions dels aliats i dels lobbies de suport a Kagame.

Des de 1994, moment de la pujada al poder del FPR, es calcula que al voltant de cinc milions de persones podrien haver mort a l’Àfrica dels Grans Llacs. La seva dimensió és, per tant, global. Les seves causes són geopolítiques i econòmiques i es tradueix en el pla tutsi ruandès per dominar o annexionar-se les regions dels Kivus (est congolès), amb la complicitat d’Uganda i el suport dels EUA. Així controlarien els rics recursos minerals de l’est del Congo, importants sobretot per a la indústria informàtica i de telefonia mòbil.

Aquest paper tan rellevant del règim d’un país petit con Ruanda no s’entèn sense el suport internacional que ha rebut i que segueix rebent. Tot i la imatge negativa de Kagame, els seus padrins (EUA i Gran Bretanya) han aconseguit que Ruanda acabi d’ingressar aquest 2013 al Consell de Seguretat de l’ONU. Ruanda, que acaba d’iniciar una nova guerra, esdevé membre de l’organisme que n’ha de reclamar la seva fi.

Tenim l’esperança posada en l’augment de la condemna internacional a aquesta nova ofensiva (condemna més clara i àmplia que les anteriors), en la proliferació d’informes sobre les violacions de Drets Humans tant per part d’entitats de la societat civil com d’organismes de la pròpia ONU, en les campanyes de condemna de les empreses transnacionals implicades en l’espoli mineral (“No amb el meu mòbil!”) i en els processos judicials oberts a França i a Espanya contra els màxims dirigents del FPR. Aquest darrer, recordem-ho, ha estat impulsat pels familiars de les nou víctimes espanyoles i ha comportat una ordre internacional de recerca i captura de quaranta alts càrrecs del règim ruandès.

Aquesta entrada ha esta publicada en Accions d'Inshuti. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *